La NC exposa un dubte científic: "quina és la certesa científica de la datació dels fets antics?"; i mostra múltiples motius per dubtar de la seva validesa. Aquesta asseveració topa amb les evidències que, científicament, mostren tant el radiocarboni com la numismàtica, així com la recerca arqueològica, que disposa de múltiples instruments de datació àmpliament acceptats. Però no tot és tant evident com es planteja. El mètode per radiocarboni és susceptible de múltiples factors que poden alterar els resultats, essent ineficaç en datacions dels darrers dos mil anys. El marge d'error, científicament comprovable, por arribar a ser de 1.200 anys. I per què s'hi creu, doncs? doncs perquè aquestes variables s'eliminen a través de l'ajust que permet incorporar tot allò que està acceptat. Per exemple, el nivell de radioactivitat. Aquesta varia al llarg del temps i altera els resultats fins a límits desorbitats, però a través d'una taula correctora basada en mostres fora de dubte cronològicament s'elimina el seu caràcter desestabilitzador. De fet, és tal el seu efecte que tot allò orgànic que apareix després de les proves nuclears (1945) no es pot datar per aquest mètode. Una mostra de trenta anys pot donar com a resultat tenir cinc o sis mil anys d'antigor. I això què significa? doncs que si les mostres reguladores varien la seva datació també ho fa el resultat donat per radiocarboni. Altrament, respecte la numismàtica, indicar que en gran mesura es tracta d'un treball arqueològic basat en la cronologia oficial, i que les monedes es daten seguint aquesta crònica. Així mateix, l'arqueologia és molt recent si es considera en termes històrics, és molt recent i no és un camp independent, de fet es troba robustament dirigit pels aparells estatals, que proclamen i defensen la investigació històrica, però no pas el dubte cronològic. I, per suposat, es troba un factor complementari: la seva manipulació. La manipulació està documentada i pot ser de dos tipus principals: la invenció o la destrucció de proves. Es poden crear proves falses de la mateixa forma que es poden destruir proves reals. Per exemple: es poen crear monedes artificialment, com evidència l'existència de casos amb tan sols un o pocs exemplars. I no es tracta d'una afirmació especulativa, els casos de falsificació que apareixen junt amb la febre arqueològica del segle XIX i primera meitat del XX són reals i estan àmpliament documentats. En canvi, a mode de destrucció es troba el tracte rebut als objectes "moderns" trobats a les tombes funeràries d'Egipte. La història oficial ens diu que són el resultat de saquejos anteriors, però bé podrien ser reals. Per què es fa aquesta afirmació? doncs perquè, tal i com la NC ha documentat àmpliament, hi ha evidències astronòmiques que mostren que aquests temples s'han realitzat entre els segles X i XIX dC.. L'astronomia parla a través dels zodíacs egipcis que decoren aquests temples, i mostren un instant històric determinat a través de les relacions de posició entre les constel·lacions i els planetes. Cap d'ells és anterior al segle X dC. (més endavant se'n parla amb més detall). Per tant, una idea clara resulta d'aquesta aproximació: la cronologia oficial té la capacitat i la força d'imposar el seu relat, i la praxis arqueològica, en nom de la ciència, la defensa a ultrança superant, fins i tot, els dubtes de la seva manipulació. Però els arguments que permeten posar-la en qüestió són més i més evidents, tal i com es mostra a continuació.
Els mètodes principals de datació cronològica s'estructuren, bàsicament, en quatre blocs principals. La font d'informació és una síntesi del treball realitzat per l'equip de la NC, que es pot consultar als següents llibres:
- Fomenko A.T. i Shiryaev, A. (2003). History: fiction on science? Vol. 1. Oregon (USA): Delamere Publishing.
- Fomenko, A.T. i Shiryaev, A. (2011). Numbers against lies. Moscow: Publishing house Astrel AST.
El primer bloc que articula la base metodològica de la crítica de la NC és el treball de datació astronòmica. Aquest bloc és fonamental, i concloent. De fet és l'origen d'aquesta recerca. Tot parteix del dubte raonable, demostrable científicament, de la datació dels eclipsis antics, i aquest dubte centra l'atenció del món científic l'any 1972. Què va passar l'any 1972? Doncs que la Royal Society of London va encarregar a l'astrofísic i historiador Robert Newton (de la NASA), comprovar el rigor dels centenars d'eclipsis solars i lunars de l'antigor. El resultat d'aquest científic fou que no eren correctes, que no hi havia patró lògic però que hi havia un salt d'uns mil anys al voltant del segle X, i que es deduïa que havien estat una invenció. Aquest resultat és espectacular, però no va crear un debat real, de fet va tenir molt poc de ressò. Així mateix, despertà la curiositat del jove A.T.Fomenko. Sabia que un compatriota seu, dècades abans havia calculat el mateix. Era el matemàtic Nicolai Alexandrovich Morozov (1854-1946). Fomenko retrobà el seu treball, incorporà la hipòtesi de la manipulació cronològica i feu confluí els algoritmes d'ambdós (Newton i Morozov), trobant el patró d'una manipulació cronològica a escala global. A partir d'aquest instant, inicia un particular periple i repte científic: avançar en la comprensió d'aquesta manipulació, trobar-ne la lògica i explorar la seva veracitat. El dubte astronòmic és, doncs, l'origen i el pilar d'aquesta reconstrucció científica. Altrament una segona font astronòmica és de gran valor, que permet consolidar aquest treball i dotar-lo de rigor metodològic. Contradient a la Història Oficial, existeix una important base de zodíacs, en especial a l'Antic Egipte però també a Europa (com al Vaticà), que es basa en una iconografia figurativa equivalent. Aquest factor ja és, per si sol, una evidència. És realment curiós que al Vaticà s'utilitzi el mateix model que a l'Antic Egipte, i faci referències als clàssics grecoromans. Tret, és clar, que tinguin un origen comú i molt més proper. La NC conclou que aquest es crea al llarg dels segles X i XIII dC. i és anterior a la representació iconogràfica del cristianisme, però té el mateix origen. Tot prové d'Egipte (Jesús, el Crist, apareixeria al segle XII, però no és fins al voltant de 1380 que esdevé la religió oficial de l'Imperi). De forma resumida, indicar que la NC incorpora a la seva metodologia la datació rigorosa d'aquests zodíacs, fent ús de la tecnologia computacional, però també altres factors. Per un costat, desenvolupa una argumentada reconstrucció del procés històric que condueix a l'Almagest que apareix al segle XVI dC., i per l'altre un treball d'anàlisi crítica i documental del conjunt de datacions dels eclipsis de l'Antigor, que ens han arribat documentats en les cròniques. Els zodíacs més antics es daten al segle X d.C., l'Almagest atribuït a Ptolomeu (s.II d.C) seria en realitat un Almagest manipulat al segle XVI i XVII (no s'hauria pogut crear abans) i els eclipsis solars i lunars haurien estat, realment, una invenció basada en la predicció (errònia) dels eclipsis que només és possible predir a partir del segle XVI. Aquestes afirmacions no són especulatives, són conclusions, evidències científicament argumentades i exposades. No s'hauria pogut crear l'Almagest abans del segle XVI perquè no hi havia instruments per mesurar el detall del pas del temps (que requereix del rellotge), i no s'hauria pogut crear abans de la datació dels zodíacs. Complementàriament, la datació dels eclipsis que la Història Oficial situa molts segles enrere mostra el patró dels seus errors, ja que el seu càlcul als segles XVI i XVII no té la precisió que es té al segle XXI. La reconstrucció d'aquest ajust mostra que, realment, només es van documentar eclipsis a partir del segle XIII dC. De fet, mostra com es van predir eclipsis recents i després es van situar al passat, on el marge d'error és més gran encara. És a dir, s'utilitzà aquesta tècnica i la base documental que oferí l'Almagest per a crear un passat "pretesament infalible", que no va contemplar el seu marge d'error. L'estratègia seria clara: qui pot qüestionar una crònica que parla d'un eclipsi que va tenir lloc si es pot comprovar que realment va passar? Quan es comprèn que al segle XVI i XVII poquíssima gent té accés a aquesta informació, i que es va traslladar a Europa al segle XV, de la ma de Jordi de Trebisonda (fugint de l'avanç otomà), es comprèn també la capacitat manipuladora que ofereix si el que es pretén és crear un passat artificial. Per què? doncs per a justificar una artificial autoritat d'Europa i del Cristianisme que promou, en una etapa on el propòsit principal és colonitzar i cristianitzar el món sencer. Aquest projecte és clau per comprendre el sentit d'aquesta manipulació, i de fet té a veure amb els següents blocs de mètodes de datació.
El segon bloc metodològic és la feina que A.T.Fomenko realitza al llarg de la dècada de 1970 i inicis de la de 1980. La seva intenció inicial és traslladar a l'estament dels historiadors la troballa de la manipulació dels eclipsis solars i lunars (que identifica l'any 1973), però aquest no reacciona. La llunyania tècnica entre la Matemàtica i la Història és una barrera que els separa irreversiblement. Per aquest motiu, Fomenko pren la iniciativa i es proposa comprendre la Història, fins que en dibuixa un Mapa Cronològic Global, on s'hi reflecteix la seva dilatació i les diferents duplicitats. Gràcies a aquest treball comença a desxifrar la magnitud d'una extraordinària i sorprenent manipulació global, que alhora li permet establir un context universal on la Bíblia, la Història Antiga i l'Edat Mitjana parlen del mateix. Hi dedueix una història principal, que obre la porta a noves recerques i conclusions. De fet, sense una reconstrucció coherent que incorpori tots els resultats que ofereix aquest procés metodològic difícilment s'hi pot argumentar una base crítica i raonablement argumentada. Però el fet és que la lògica hi és, apareix inexorablement i és evident. I fins quan té lloc aquesta fusió? Doncs la NC mostra que al voltant de la meitat del segle XVII dC. té lloc una crisi o gran col·lapse dins d'un Imperi Global que provoca el trasllat dels poders a Europa Occidental, la independència de nous imperis i estats-nació que entren en competència. Es creen nous poders, es creen nous orígens i es promou una reconstrucció integral de la Història que, de fet, comença al segle XVI. Es tractaria, doncs, d'una manipulació habitual fins aleshores. Aquests fets, que la Història Oficial situa al segle XV, segons la NC s'evidencien al segle XVII. Seria aleshores quan, d'acord amb la reconstrucció que en fa la NC, comença la reconstrucció del passat, tant del recent com de l'antic, i es promou el text sagrat bíblic que l'acompanya. Paral·lelament, comença la colonització europea, atroç, de la resta del món. Aquesta coincidència no seria casual, formaria part del mateix projecte d'imposició d'una cosmovisió cristiana, política i econòmica, a l'estil europeu. D'acord amb la NC, el projecte imperialista anterior hauria estat més constructiu, i hauria anat dirigit a crear una comunitat humana civilitzada basada en una cosmovisió espiritual comuna, a Euràsia i a Amèrica. Aquesta hauria estat la llavor comuna de les grans civilitzacions, i aleshores s'haurien independitzat tot i les renovades aspiracions europees. A l'Àsia haurien reconstruït el seu passat, com es faria arreu, i a Amèrica haurien tingut una molt dissortada sort. Europa les hauria eliminat, gairebé fins al seu esborrat. El cas d'Àfrica del Nord hauria seguit el camí de l'imperi original, però la resta hauria estat objecte d'una implacable ocupació europea al llarg dels segles XVIII, XIX i XX, en la línia del que succeeix a Oceania i la resta d'indrets encara no prou explorats. Es tracta, per tant, d'un relat molt diferent a l'oficial. La Història Oficial mostra que els estats-nació apareixen a Europa al segle XVII, però els hi dóna un origen molt diferent. No s'hi indica la implosió de cap imperi original, sinó una crisi imperial al context del Sacre Imperi Romà Germànic. I aquest Sacre Imperi, tal i com mostra la NC, hauria estat íntegrament una recreació. La seva crònica es troba duplicada en salts cronològics de 333, 1053 i 1778 anys, essent reflexos d'alt valor simbòlic com ara del Regne d'Israel, l'Imperi Romà i l'Imperi Bizantí medieval. Resulta altament contrari al sentit comú acceptat a la memòria històrica col·lectiva, cert, però aquestes evidències conclouen aquesta "veritat" alternativa. Sempre amb la prudència científica, es tracta d'una aplicació pràctica d'un treball rigorós, i pot incorporar errors, però la seva exploració mostra notables i significatius resultats que només la negació por ignorar, no pas el rigor científic dels seus mètodes.
El tercer bloc fa referència a diferents tècniques matemàtico-estadístiques de datació d'esdeveniments. A títol informatiu la relació resumida d'aquests mètodes és la següent:
- Mètode dels màxims locals
- Mètode de reconeixement i datació de nissagues de governants.
- Principi d'esmorteïment de les freqüències. Mètode de l'ordenació dels textos històrics en el temps.
- Mètode de la datació de successos.
- Principi de duplicació de freqüències. El mètode de descobriment de duplicats.
- Anàlisi estadística de la Bíblia.
- Mètode dels formularis-codis. Comparació de dos fluxos llargs de biografies antigues.
- Mètode de datació i ordenació cronològica correcta de mapes geogràfics antics.
La seva exposició detallada requereix d'una basta descripció, però aquí se'n ressalta l'eix principal. Bàsicament, consisteix en mètodes de reconeixement de patrons i models per a contrastar la validesa de les grans genealogies antigues (emperadors, papes i reis), les cròniques o successos que s'hi emmarquen i la datació dels mapes. Tots ells prenen de referència la Bíblia i l'Antigor, fins al segle XVII dC., i els mapes antics. Respecte a les genealogies, s'identifiquen clares i evidents duplicitats entre els grans llinatges bíblics i històrics, com la còpia entre els reis d'Israel i els emperadors medievals del Sacre Imperi Romà Germànic, però també còpies derivades que inclouen al regne de Judà, als papes, als emperadors romans, al llinatge carolingi, a l'antigor russa, a la Roma bizantina i al Regne d'Anglaterra. Tots aquests llinatges utilitzarien la història de l'Horda russa dels segles XIV-XVI, així com la crònica anterior que s'inicia al segle XI.
Llistat de 18 duplicitats genealògiques:
https://andreumarfull.com/#jp-carousel-7528
L'Horda russa, en aquesta cosmovisió alternativa, és alhora l'Imperi Bizantí i l'Imperi Mongol medieval, i es correspondria amb la crònica dels antics Egipte, Grècia i Roma. Tot seria la mateixa crònica, i aquesta crònica seria la "mare" de tots els arquetipus i mites llegendaris de la Història Global fins al segle XVII. Aquesta afirmació té el gran repte de la resistència (lògica) de la Historiografia Oficial, però compta amb la gran evidència del conjunt d'arguments i raons que aquí es pretén comprendre. Les cròniques antigues, a través de mètodes de freqüència estadística (d'aparició i importància dels actors o els esdeveniments), permeten orientar l'ordre dels fets a mida que el text històric s'amplia i avançar en aquesta recerca. D'aquesta manera, en un mapa cronològic alternatiu com el que aquí es proposa, és possible ubicar els fets principals en el temps, i fer una lectura alternativa dels fets que en parlen. Un exemple paradigmàtic és la batalla de Troia. Segons la Història Oficial aquest episodi té lloc al voltant dels segles XIII o XII aC., i tot i així en diferents llibres dels segles XVI i XVII dC. es troba als temps de Jesús i a l'arrel de les nacions medievals. Es tracta, per tant, d'una evident duplicitat múltiple, i d'una batalla principal que es pren de referència per massa esdeveniments. D'aquesta manera, fent una anàlisi crítica i raonada de l'Edat Mitjana, incorporant els mètodes que la NC ofereix, es conclou que aquesta batalla està ubicada en el pols que té lloc pel control de Constantinoble al segle XIII dC., que s'inicien amb la croada del 1204. D'una forma no casual, aquesta croada és immediatament posterior a la mort d'Andrònic Comnè (el 1185), la figura de Crist (que hauria estat un emperador romà), i estaria relacionat amb l'èpica de la seva glòria. Els mites de París i Helena de Troia, d'Adam i Eva, d'Ossiris, de Perseu i Andròmeda, de Jason i Medea o de Sant Jordi i la Princesa formarien part d'aquest imaginari. Respecte als mapes, la tècnica de datació seria bàsicament estadística. La tècnica té un origen comú, i evoluciona fins als primers grans mapes que apareixen al voltant dels segles XV i XVI dC., coincidint amb l'expansió de l'imperi original i l'aparició del comerç marítim a gran escala. És a dir, els mapes apareixen paral·lelament a la comprensió del cosmos, de la creació de l'Almagest, i un cop es crea un imperi o ordre global que permet el comerç marítim a gran escala. Això passa a l'Edat Mitjana i s'especialitza a l'Edat Moderna, no abans. Els fenicis, grecs i romans no van navegar sense mapes fa milers d'anys, ho van fer aleshores. De fet, tots ells són la mateixa història, que l'oficialitat ha dilatat en el temps i ha traslladat al passat.
El quart i darrer bloc és, de fet, una base crítica. Consisteix en la problemàtica, argumentada, de la cronologia oficial. És un fet contrastat que, especialment a partir del segle XVII, apareix un debat crític al voltant de la cronologia oficial que s'instaura, gràcies a l'obra de J.J.Scaliger, al segle XVI (el 1583), un cop s'introdueix el calendari Gregorià (el 1582). El calendari Julià honora Juli Cèsar, després de setze segles d'existència. Oficialment, tant el calendari Gregorià com la cronologia d'Scaliger aporten importants correccions, però en cap moment fins a l'extrem que proposa la reconstrucció global que es desprèn del treball de la NC. Així mateix, és un fet constatat que, com a base documental, tant la Bíblia com l'Antigor, fins a l'etapa final de l'Edat Mitjana, no disposen de cap altre rigor cronològic que el que pauta el calendari oficial, juntament amb la crònica que s'hi articula. No és fins a l'Edat Moderna, amb el "Renaixement", que, sorprenentment, apareixen publicades les obres i les cròniques de tot aquest entramat històric. Oficialment emergeix un interès renovat pels clàssics grecoromans, per la seva cosmovisió, l'art i el pensament. Segons la NC, aquí es planteja un dubte científic evident. Per què? doncs perquè existeixen múltiples raons per dubtar que es tracta d'una història mil·lenària. Certament, la principal força o validesa d'aquesta crònica és la cronologia consensuada dels documents, l'antiga crònica de la glòria de Crist (que ningú dubta a posar al seu inici) i la persecució dels màrtirs (que durà més de tres segles), l'empremta del llatí en les llengües romàniques i múltiples realitats integrades a la consciència col·lectiva. Però realment no existeix aquesta datació fins els darrers segles, no està clar que facin referència a les dates que s'hi llegeixen, el llatí seria una llengua artificial posterior i, sobretot, està documentat que a partir del segle XVII es promouen els mites dels màrtirs cristians. De fet, en molts llibres no van existir mai. Respecte al dubte de les dates, serveixi d'exemple l'ús de la "X" o la "I" en dates com el segle XIII o I350. La "X" pot referir-se a Crist, i la "I" a Iesus. Per tant, hi ha mil anys o no hi són? Tal com argumenta la NC, els números romans apareixen i es difonen, realment, al segle XV, i aquestes datacions es referirien a un passat molt més proper a la figura de Crist. Per tant, en algun instant, al voltant dels segles XV o XVI, es creen aquests "mil anys" afegits. Altrament, la recerca de la NC conclou que tant el llatí com el grec antic es difonen al llarg dels segles XVI i XVII, i no són un "origen", sinó una "finalitat". Inicialment substitueixen a l'eslau eclesiàstic, alineat amb l'àrab i l'hebreu, però amb l'aparició de múltiples variants tenen també la finalitat d'unir la dispersió d'idiomes i, amb el temps, es transformen en llengües llegendàries. Es tractaria, doncs, d'uns idiomes creats per difondre el pensament, dirigits a dues comunitats agermanades, però se'n faria un mal ús. En un afany de reconstruir la Història, s'utilitzaria la "glòria" d'un passat fals d'aquestes llengües per a reescriure els documents antics, els arxius documentals i la cosmovisió integral del passat. Davant de l'absència d'un us popular, es crearia el fals mite del seu origen i, de retruc, s'empraria aquesta tècnica per introduir, deliberadament, documentació falsa, reescrita i/o manipulada. Per exemple, l'arxiu notarial de Barcelona (Arxiu Històric de Protocols de Barcelona), fins l'equador del segle XVIII està en llatí. Segons la NC, hauria estat copiat en llatí aleshores, per a fer-hi una deliberada manipulació cronològica i documental. Aquestes afirmacions sorprenen, amb raó, però quan s'analitzen en el context global que ofereix la NC s'hi albira un dubte raonable. Ben mirat, si el cost per reconstruir el passat és manipular els arxius oficials, és un treball possible al segle XVIII i, de fet, és el més apropiat per fer-ho. És el segle de l'absolutisme, de l'èxtasi colonial, en què Europa imposa una cosmovisió il·lustrada que rendeix culte, col·lectivament, als estats que lideren el destí de la humanitat.
Aquesta és, doncs, la conseqüència involuntària d'un treball científic, de la dedicació d'un matemàtic rus inquiet per conèixer les raons d'uns eclipsis mal ubicats en el temps. La falta d'interès de la comunitat internacional, de la NASA, de la Royal Society, dels Historiadors i del món acadèmic en general han estat el potent agent catalitzador que ha conduit a Fomenko a decidir assumir, com un repte científic personal, per coherència, el repte d'investigar-ho i divulgar-ho. Si a aquest factor s'hi afegeix el fet que, com a matemàtic, desenvolupa una projecció extraordinària, esdevenint un referent de prestigi internacional i amb múltiples reconeixements, amb una basta i rigorosa obra de recerca acadèmica, la seva obra adquireix encara més valor, ètic i professional.
