Andreu Marfull Pujadas

La Bèstia, el 666, segons Newton i la neocronologia bíblica

26 de setembre de 2022 (revisat el 18 de novembre de 2022)

El número 666 de l'Apocalipsi fa referència al Papa de Roma i al poder llatí, segons la numerologia que suggereix Isaac Newton, en coherència amb la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy i la Cronologia X-185.

En aquest treball es demostra com Isaac Newton resol que el número 666 de la bèstia –del llibre de l'Apocalipsi– s'obté transformant la paraula grega ΛΑΤΙΝΟΣ (“llatins”) en un número, fent ús d’una taula d'equivalències entre les lletres de l'alfabet grec i una determinada numerologia associada. Newton ho deixa tot ben indicat, només cal fer un petit esforç i trobar la taula. Després, al llibre en què Newton resol aquest enigma, s'obté informació complementària que apunta la persona que ostenta aquest número, en coherència amb el missatge que es deriva del mateix llibre apocalíptic, que alhora entra en sintonia amb la reconstrucció històrico-cronològica de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, que apunta a la colonització europea del món. El 666 és el Papa de Roma, i el seu poder és el llatí, o romà, que passa a ocupar el poder grec anterior. Newton i la Nova Cronologia traslladen el llibre apocalíptic al segle XV, i, en aquest mateix trasllat, ubiquen el text sagrat de l'Antic Testament en aquestes dates. Tots dos ho relacionen amb els khans mongols, indicant que la seva gesta, el seu poder i la seva glòria és la del poble judeocristià bíblic.

 

 

Una història alternativa

Aquesta història desafia els mètodes de datació tradicionals, inclòs el del Carboni 14, ja que tots ells se suporten, de múltiples formes, en el mapa cronològic oficial. I això els condueix a errors que poden arribar a ser de milers d'anys.(1)

La història antiga té pocs segles realment documentats i és molt més recent. I aquesta manera de veure el passat requereix una explicació. Segons es desprèn dels resultats obtinguts pels matemàtics russos Anatoly T. Fomenko i Gleb V. Nosovskiy, que alhora es reforcen amb altres treballs que apunten a la reinvenció del passat, hi ha proves i evidències incontestables que apunten que, en una època en què es desconeixia la naturalesa de l'origen de la vida, de la Terra i del Firmament, es va escriure una història on tot procedia de Déu, farà uns set mil anys, basada en un text sagrat. I una de les seves missions va ser crear un passat mil·lenari per a la història de Jesús, com un abans i un després poderós que narra la seva autoritat i dona peu a una era d'alt valor simbòlic. Es va crear, doncs, el poder de Déu, i el de Crist, mitjançant una idea mítica molt allunyada del present i de la veritable naturalesa de la història, que va acabar consolidant-se. Aquesta idea es va convertir en dogma, i els historiadors hi van construir una història de la civilització humana sense posar-la en dubte, de forma sistemàtica. Primer, la manipulació va ser conscient. Després, una vegada es va consolidar el mapa cronològic que la contenia, amb les seves idees principals, es va emplenar amb estudis complementaris que se li van emmotllar, inconscientment, fins a donar com a resultat una història descontextualitzada en el temps, plena d'errors i múltiples duplicitats, o reflexos enviats al passat del que realment va passar, amb tints de fantasia i llegenda. Però, altrament, també es va deixar escrita, per a la posteritat, la història real, que ha estat desxifrada per Fomenko i Nosovskiy. Aquesta es la revelació de l’Apocalipsi. La lectura de l'obra de Newton ho corrobora, encara que hi hagi incredulitat lògica que es resisteix a acceptar-ho. En tot cas, aquí es treballa en aquesta direcció i, com a resultat, es reforça aquesta visió.

El text que narra realment el que ha passat és l'Apocalipsi bíblic. Descriu la història de la vinguda d'un gran poder que apareix després d'una gran devastació, la conseqüència de la qual és una Aliança amb Déu, però persisteix un espai violent que acaba amb la caiguda de la ciutat de Babilònia, que fins aleshores és la principal ciutat del món. Després, s'anuncia un futur de pau i abundància, que arribarà de la mà de l'àngel de Jesús, que és alhora un poder original, l'alfa i l'omega. Aquesta història, aquí resumida com si fos un conte, està ornamentada amb nombrosos símbols, i és gairebé impossible veure la seva semblança amb la realitat, però té a veure amb la caiguda de Constantinoble i la idea messiànica del Crist romà, segons Newton. Aquest és l'últim testimoni del cèlebre científic anglès, encara que hagi quedat oblidat. És el llibre OBSERVATIONS upon the PROPHECIES of DANIEL, and the APOCALYPSE of St. JOHN, datat el 1733. Però la història oficial, evidentment, és tan diferent del que diu Newton, que ningú, o gairebé ningú, li ha parat atenció.

El text apocalíptic de Joan està deliberadament pensat com un text encriptat, com un testimoni (o testament), del que realment va passar, abans que s'escrivís una altra història al seu lloc, dilatada en el temps. Per això és el darrer llibre de la Bíblia, que posa fi al Nou Testament. És un text sense data, sense espai a la història real, i s'ha convertit en una profecia que ha alimentat la imaginació humana. Però conté la descripció d'un zodíac que informa de la data en què s'inicia, oficialment, la colonització de l'Europa romana, que Isaac Newton deixa mig desencriptar. Mitjançant una lectura parabòlica, l'ubica en un espai temporal molt més breu i proper, a la seva obra pòstuma dedicada, precisament, als textos apocalíptics de Daniel i de Joan, si bé ho fa de manera ambigua, per (probablement) persistir a la censura inquisitorial i a la negació humana. Potser, qui sap, sabia que tard o d'hora algú se n'adonaria, com així ha estat en la investigació científica dels matemàtics Anatoly Fomenko, Gleb Nosovskiy i els seus col·laboradors, més l'aportació de la línia X-185 treballada en paral·lel. Aquesta investigació treballa l'evidència de la dilatació deliberada de la història real, sobre la base de nombroses proves, i aprofundeix en la seva reconstrucció que, si bé està a mig fer, dona uns resultats equivalents als mostrats al text pòstum de Newton.

Els fets bíblics de la caiguda d'Egipte i Babilònia, que van alliberar el poble d'Israel, fan referència a l'expansió turca i mongol que la història oficial ha deixat escrita al segle XIII després de Crist. Isaac Newton ho va deixar indicat en la reconstrucció de la profecia de l'Apocalipsi, o ho va fer algú en nom seu, el 1733. Newton reconstrueix la història humana des de temps d'Alexandre el Gran fins al segle XV seguint la narrativa del llibre de l'Apocalipsi, destacant, com a episodi clau i principal, el capítol onzè en què es consumeix l'Aliança amb Déu, que ubica entorn de la data 1258 després de Crist. Abans, el 1727, just en morir, deixa escrit el llibre de tota la història anterior, d'una manera diferent de l'oficial, al llibre titulat The chronology of Ancient Kingdoms Amended: To Which is Prefix'd, A Short Chronicle From the First Memory of Things in Europe, to the Conquest of Persia by Alexander the Great, que oficialment es publica el 1728, després de generar una forta controvèrsia, amb Newton en vida. No hi ha ni el manuscrit original ni el material que Newton va utilitzar per redactar aquestes sorprenents obres.

D'aquesta manera, Newton obre la porta a entendre que el poble hebreu és també el dels grans khans que (oficialment) entre els segles XIII i XIV ocupen mig món i són coneguts com a hereus de Gengis Khan, que al seu torn és anomenat el Rei David dels jueus. Gengis s'alia amb el Preste Joan abans que les respectives descendències s'uneixin, i estableixin el seu poder espiritual a Etiòpia. En aquesta línia, cal destacar que el Preste Joan ostenta els símbols que ara llueixen el Papa de Roma (vegeu les figures 1 i 2) i, a més, com a emperadors d'Etiòpia (des del segle XIII), es proclamen oficialment hereus dels reis David, Salomó i Saba. I són ells els qui custodien l'Arca de l'Aliança de Salomó, a Axum, Etiòpia, fins a l'actualitat.

 


Figura 1. A l'esquerra el Preste Joan a Etiòpia, amb la triple creu i la triple corona, que ara pertanyen al Papa de Roma,en una terra que també és part de l'actual Núbia, segons l’Atles “Cosmographie Universelle” de Guillaume Le Testu, de 1555 (BNF). Al centre, retrat del Papa Silvestre I (qui convoca el Concili de Nicea) (www.iglesia.info). A la dreta, el Papa Pius XII en la seva coronació l’any 1939 (Joachim Specht, Wikipedia, domini públic).


Figura 2. Detall de tres mapes medievals en què apareix el Preste Joan a les terres que actualment conformen Núbia i Etiòpia. En els dos de l’esquerra s'observa la triple creu que aleshores ostenta el Preste i, actualment, ho fa el Papa. A la dreta, el Preste amb la triple creu que també porta el Papa.  Autors: esquerra, Mecia de Viladestes, 1413; mig, Angelino Dulceti, 1339; dreta, taller de Gabriel de Vallseca, 1440. Font: Pujades i Bataller, R. J. (2007). Les Cartes portolanes: la representació medieval d’una mar solcada.
Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya. (2)

És a dir, simbòlica i oficialment, tant el rei David com Gengis Khan ostenten grans poders bíblics, malgrat la lògica incredulitat que exerceix el sentit comú dels que han estat educats amb una història diferent, que no ho nega, però no ho tolera, malgrat l'obra de Newton. I Newton no és el primer a apuntar en aquesta direcció. Segons dona a conèixer la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, personatges com el científic alemany Jean Hardouin (1646-1729); el secretari personal del tsar rus Pere el Gran, Petr Nikiforovich Krekshin (1684-1763); el filòleg alemany Robert Baldauf (segles XIX i XX); l'historiador anglès Edwin Johnson (1842-1901); el científic i enciclopedista rus Nicolay Alexandrovich Morozov (1854-1946), que va ser qui va convertir la cronologia en una ciència; i el científic i advocat alemany Wilhelm Kammeyer (finals del segle dinou a 1959); ja havien indicat que la història realment documentada és molt més recent i que la història antiga i l'edat mitjana han estat manipulades.

 

 

El rostre de la bèstia amb el número 666, segons Newton

Newton ens diu que el Segon Temple de Jerusalem se situa a l'edat mitjana, i l'Apocalipsi també. Però alhora vincula la història de la bèstia que adora un pseudoprofeta (Apocalipsi, Capítol 13) al poder llatí. I apunta a Roma. És el 666 apocalíptic que, tal com aquí es reconstrueix, està personificat en el Papa de Roma.

L'Apocalipsi bíblic ens diu que aquesta bèstia marca -al front- qui gaudeix de drets, de “comprar i vendre”, i ells són el “poble redimit”. Els redimits van ser 144 mil, després d'haver estat assenyalats amb “el nom del pare”. I la marca, segons Newton, és la creu. Una creu que a l'Apocalipsi oficial se sobreentén quan diu (Apocalipsi, Capítol 14):

Són els que segueixen l'Anyell on sigui que ell va. Van ser redimits de la humanitat com a primícies per a Déu i l'Anyell. Ells no diuen mentides i no hi ha defecte.

I afegeix,

Aleshores vaig veure un altre àngel que volava pel mig del cel. Tenia l'evangeli etern perquè s'anunciés als habitants de la terra, a cada nació, tribu, llengua i poble. I clamava a gran veu, dient: “La reverència i la glòria siguin donades a Déu, ja que ha arribat l'hora del seu judici. Adoreu Aquell que va fer el cel, la terra, la mar, i les fonts d'aigua.”

L’Anyell és Crist, el sacrifici a Déu. I els 144 mil són el poble cristià, o pre-cristià, que, segons es desprèn del text de Newton, sembla indicar que representa les 12 tribus originals. És a dir, són els que ocupen Europa, el nord d'Àfrica i part de l'Orient Mitjà, més els cristians que viuen a la resta del món conegut. Per aquesta raó, potser, el número 144 és 12×12. I és més, no només parla de Jesús i els cristians sinó que els reconeix com a adoradors d'una bèstia induïda i creada per una altra bèstia, que representa el gran sacerdot, o l'Església. Per aquesta raó la bèstia amb el número 666 no és Jesús, sinó el Papa de Roma. Al capítol anterior, el 13, abans d'identificar la bèstia amb el número 666, l'Apocalipsi bíblic diu:

 

Aleshores vaig veure una altra bèstia, que pujava de la terra. Tenia dues banyes com un anyell, però parlava com un drac. I va imposar la mateixa autoritat que la bèstia, en nom seu, i va fer que la terra i els que hi viuen adoressin la primera bèstia, la ferida mortal de la qual havia curat. I feia grans miracles, i fins i tot feia baixar foc del cel mentre la gent mirava. Va enganyar els habitants de la terra amb miracles que feia en nom de la bèstia, i ordenant-los perquè fessin una imatge de la bèstia que havia rebut la ferida mortal per espasa, però que va tornar a la vida. (…) I se li va permetre infondre alè de vida a la imatge de la bèstia perquè pogués parlar, i donava ordres de manar a matar tot aquell que no l'adorés. I va fer que tots, fossin febles o poderosos, rics o pobres, esclaus o lliures, rebessin una marca a la seva mà dreta o als seus fronts.

I afegeix,

 

I a ningú se li permetia comprar o vendre, excepte aquells que tinguessin la marca, que era el nom de la bèstia o el número del seu nom. (…) Aquí es requereix saviesa. I tothom qui tingui entesa ha de calcular el nombre de la bèstia, ja que és el número d'un home. I el número és 666.

La imatge feia miracles, fou adorada, fou ferida i tornà a la vida (va ressuscitar), com Crist, i aquests poders se'ls donà una bèstia a una altra bèstia, l'anterior (que seria Gengis Khan). En nom seu es van cometre sacrificis, crims, a qui no l'adorés. D'aquesta manera, malgrat el missatge de pau i amor de l'anyell de Déu, que és el Crist actual, el mateix Apocalipsi ens diu que el seu poder li va ser donat per intersecció d'una bèstia de dues banyes, que serien, segons Newton, les esglésies de Grècia i Roma.

D'aquesta manera, el llibre de l'Apocalipsi ens diu que les bèsties són el poder que combat a la Terra, que lluiten per governar-la, com ho fa el Papa. Res a veure amb la imatge de l'Anticrist o Satanàs que, avui dia, s'assimila al 666, i a la bèstia apocalíptica. Així, la idea del significat de l'Apocalipsi que es desprèn del text de Newton es confirma, i també ho fa aquesta lectura neocronològica. És la cruel colonització europea. De la mateixa manera que es descriu als capítols 13 i 14 de l'Apocalipsi, amb la colonització, només els cristians són redimits pel Papa i els seus sacerdots. Comença, amb ella, la cruel agenda de la Santa Inquisició i la persecució fanàtica dels “infidels”.

Entès el text apocalíptic és possible entendre millor la interpretació que li dona Isaac Newton. A la seva obra pòstuma dona pistes del significat del número 666 en dues ocasions, i en totes dues ho assimila a la creu cristiana. Primer, a la pàgina 284 d'aquest llibre, descriu el significat de la bèstia amb aquestes paraules (vegeu la Figura 3):

el nom de la Bèstia, o el número del seu nom; (…) La seva marca és [tres creus], ​​i el seu nom ΛΑΤΕΙΝΟΣ [LLATINS en grec], i el número del seu nom 666.


Figura 3. Detall de la pàgina 284 del text OBSERVATIONS upon the PROPHECIES of DANIEL, and the APOCALYPSE of St. JOHN, datat el 1733.

En segon lloc, a la pàgina 320 d'aquest llibre, Newton ho defineix amb aquestes paraules (vegeu la Figura 4):

el nom de la Bèstia, o el número del seu nom; és a dir, la marca [creu], o el nom ΛΑΤΕΙΝΟΣ [LLATINS en grec], o el nombre de la mateixa χξϛ [aquí usa tres lletres gregues], 666. Els altres van ser excomunicats.

Figura 4. Detall de la pàgina 320 del text OBSERVATIONS upon the PROPHECIES of DANIEL, and the APOCALYPSE of St. JOHN, datat el 1733.

Newton ens diu que la bèstia és el nom de ΛΑΤΙΝΟΣ (LLATINS en grec), i una creu, que triplica. És a dir, apunta clarament al cristianisme. Però també ens ressalta que cal calcular el nom amb lletres gregues. Entès això, la pregunta que sorgeix és, hi ha alguna numerologia contemporània a Newton que apliqui sobre les lletres gregues? La resposta és a la numerologia grega, segons es descriu a la taula de la Figura 5. En aquesta taula s'observa que cada lletra de l'alfabet grec disposa d'un valor el càlcul el qual, aplicat a la paraula grega ΛΑΤΙΝΟΣ, que significa “llatins”, suma 666 (30+1+300+5+10+50+70+200). El càlcul és clar, com també ho és que les tres lletres que aporta Newton, χξϛ, són el 600, el 60 i el 6, és a dir el 666.

 


Figura 5. Taula d'equivalències entre les lletres de l'alfabet grec i els números, en unitats, desenes i centenes, que utilitza Isaac Newton per assimilar la paraula ΛΑΤΙΝΟΣ (LLATINS en grec) al número 666. Font de la taula: Elaboració pròpia, segons la tradició acadèmica.

Però també hi ha una altra manera de veure-ho, segons les tres creus que, segons Newton, s’assimilen a la creu cristiana, o més concretament a la creu de l’Orde del Temple de Salomó, de Rodes o de Malta, al servei del Papa de Roma. Cada creu representa Roma, i tres creus són 666. Per acabar-ho de comprendre, esmentar que la triple creu és una creu única del Papa de Roma, és a dir, que només pot utilitzar ell, de la mateixa manera que ho és la triple corona o tiara papal. Potser, per això, Newton assimila el Papa de Roma amb el poder llatí, a través d'aquesta triple creu i l'ús d'aquesta numerologia.

Per acabar-ho de comprendre, en aquesta interpretació, cal destacar que la triple creu i la triple corona del Papa són, en realitat, els atributs del Preste Joan de les Índies, i d'Etiòpia. Els mapes medievals que corroboren aquests símbols sobre el Preste Joan, així com l'Arca de l'Aliança a Etiòpia, més el fet que la família imperial etíop sigui descendent directa dels reis Salomó i Saba (des de l'any 1270, segons el relat oficial), els fa testimonis de la història real, índia i oriental de tots els poders cristians (vegeu les figures 1 i 2).

Segons la Cronologia X-185, Joan l'Evangelista, des del desert, qui beneeix Jesús i acaba degollat, és la imatge transmutada del Preste Joan al relat del Nou Testament, per a la simbologia cristiana. I la triple creu, així com la triple corona, representen els tres reis mags que van ser, en realitat, els qui coronen el Preste Joan, tal com ho narra el manuscrit conegut com EL BECERRO GENERAL, transcrit al llibre La vía cronológica (Ediciones de la Tempestat, 2020). Són tres reis tàrtars, hereus de Gengis Khan, que igual que al llibre sobre el qual s'ha constituït la seva llegenda, es reuneixen, com si es tractés d'un concili, per acabar traslladant de nou el poder a la terra d'on procedeix, el “centre”, l'alt Egipte, ara Núbia i Etiòpia. EL BECERRO (3) és una obra atribuïda a Diego Fernández de Mendoza, personatge d'arrel bizantina (4).

 

L'Apocalipsi, segons Newton i la neocronologia fomenkiana

L'anàlisi del text sagrat de l'Apocalipsi, segons Isaac Newton i la visió neocronològica, és la següent:

Abans de començar, cal ressaltar que, al Capítol 1 de la segona part del llibre, dedicada a l'Apocalipsi de Joan, Newton diu:

La bogeria dels intèrprets ha estat, per predir temps i coses per aquesta profecia, com si Déu hagués dissenyat per fer-los profetes. Per aquesta temeritat no només s'han exposat a ells mateixos, sinó que també han menyspreat la Profecia. El disseny de Déu era molt més del contrari. Ell va donar això i les Profecies de l'Antic Testament, no per satisfer les curiositats dels homes en permetre'ls conèixer les coses, sinó perquè després que es complissin poguessin ser interpretades per l'esdeveniment (…).

És a dir, ens diu que aquests textos informen d’una història ja viscuda, però s’ha escrit en clau profètica, i no per això s’han d’entendre com una història futura que Déu sap que es complirà. I afegeix:

Perquè l'esdeveniment de les coses predites moltes edats abans, llavors serà un argument convincent que el món està governat per la providència. Perquè així com les poques i fosques profecies concernents a la primera vinguda de Crist van ser per establir la religió cristiana, que totes les nacions han corromput des de llavors; així que les moltes i clares profecies concernents a les coses que s'han de fer en la segona vinguda de Crist, no són només per predir, sinó també per efectuar una recuperació i restabliment de la veritat perduda fa molt de temps, i establir un regne en el que habiti la justícia.

És a dir, ens diu que s'han escrit profecies per establir la religió cristiana, però aquesta s'ha corromput i serà recuperada, juntament amb la veritat perduda.

En un altre ordre de coses, ens indica com cal entendre el llenguatge simbòlic al Capítol II de la primera part del llibre, dedicada a la Profecia de Daniel. Diu:

Al cel, el Sol i la Lluna són, per intèrprets de somnis, posats per a les persones de Reis i Reines; però a la sagrada profecia, que no es refereix a persones individuals, el Sol es posa per a tota l'espècie i raça de Reis, al regne o regnes del món polític, brillant amb poder i glòria regis; la Lluna per al cos de la gent comuna, considerada com l'esposa del Rei; les Estrelles per a Prínceps subordinats i grans homes, o per a Bisbes i Governants del poble de Déu, quan el Sol és Crist; llum per a la glòria, la veritat i el coneixement, amb la qual els homes grans i bons brillen i il·luminen els altres; foscor per foscor de condició, i per error, ceguesa i ignorància; enfosquiment, copejament o posta del Sol, la Lluna i les Estrelles, pel cessament d'un regne, o per la desolació del mateix, proporcional a la foscor; enfosquint el Sol, convertint la Lluna en sang, i caient de les Estrelles, pel mateix; Llunes noves, per a la tornada d'un poble dispers a un cos polític o eclesiàstic.

I afegeix:

El foc i els meteors es refereixen tant al cel com a la terra, i signifiquen el següent; cremar qualsevol cosa amb foc, es posa per al consum de la mateixa per la guerra; una conflagració de la terra, o convertir un país en un llac de foc, per consumir un regne per la guerra; estar en un forn, per estar en esclavitud sota una altra nació; l'ascens del fum de qualsevol cosa ardent pels segles dels segles, per la continuació d'un poble conquerit sota la misèria del sotmetiment perpetu i l'esclavatge; la calor abrasadora del sol, per guerres vexatòries, persecucions i problemes infligits pel Rei; cavalcant sobre els núvols, per regnar sobre molta gent; cobrint el sol amb un núvol, o amb fum, per a l'opressió del Rei pels exèrcits d'un enemic; vents tempestuosos, o el moviment dels núvols, per a les guerres; tro, o la veu d'un núvol, per a la veu d'una multitud; una tempesta de trons, llampecs, calamarsa i pluja desbordant, per a una tempestat de guerra que descendeix dels cels i núvols polítics, sobre els caps dels seus enemics; pluja, si no immoderada, i rosada, i aigua viva, per a les gràcies i doctrines de l'Esperit; i el defecte de la pluja, per esterilitat espiritual.

És a dir, ens explica com s'ha pensat el text apocalíptic transformant els símbols celestials amb els poders que governen el món. Un cop entès això és possible encarar el significat d'aquesta obra amb la ment oberta.

Segons Newton, les deu banyes de la bèstia apocalíptica van ser els poders tàrtars que ocupen Europa, i les altres dues són Grècia i Roma. Segons es llegeix entre línies, aquestes són les dotze tribus d'Israel, on les primeres 10, les “perdudes”, són les arrels dels regnes d'Europa, que l’envaeixen des de les estepes russes entre els segles V i VII oficials, abans de la construcció romana de Carlemany. Ho descriu al Capítol VI de la primera part del llibre, dedicada a les Profecies de Daniel, titulat “Dels deu Regnes representats per les deu banyes de la quarta Bèstia”. Es tracta de: 1) El regne dels vàndals i alans a Espanya i Àfrica; 2) El regne dels sueus a Espanya; 3) El regne dels visigots; 4) El regne dels alans a Gàl·lia; 5) El regne dels borgonyons; 6) El regne dels francs; 7) El regne dels britànics; 8) El regne dels huns; 9) El regne dels llombards; i 10) El regne de Ràvena. Les altres dues banyes (les altres dues tribus) són posteriors, i es corresponen amb Grècia i Roma. Aquest episodi precedeix a la construcció del poder de Roma, tal com passa després de la caiguda de Bizanci al segle XV oficial, quan el catolicisme es renova amb el flamant Vaticà monumental. És sens dubte un reflex enviat al passat d'aquesta gran història, que cal contextualitzar. De fet, dialoga obertament amb la reconstrucció de la Nova Cronologia. Els segles V-IX són un reflex dels segles XI-XV.

D'altra banda, Newton situa els fets de l'Arca de l'Aliança (Apocalipsi, Capítol 11) entre els anys 1258 i 1453, en uns fets que comencen el 1063 i es remeten a 391 anys (5), que segons ell són 391 dies profètics, mentre sembla que parafraseja els quatre genets de l'Apocalipsi. Assimila aquest poder a “quatre àngels” que són “quatre banyes de l'Altar d'or” que se situen a l'Orient Mitjà i envaeixen Armènia, Mesopotàmia, Síria i Capadòcia i maten 1/3 de la humanitat, tal com els quatre genets, però en una empresa que es dissenya (segons ell) l'any 1063 i acaba el 1453. Més concretament, indica que aquest poder va ser centralitzat en un nen petit que obté el seu poder a l'any 1092 i crea quatre grans regnes (com Gengis Khan), fins que conquereixen Constantinoble. Newton diu que aquest poder recau en Hulacu (avui dia reconegut nét de Gengis Khan), i equipara el poder invasor al “Rei del Nord” que, segons indica Newton, és el Rei del Nord de la profecia de Daniel que envaeix Egipte, Orient Mitjà i Constantinoble i allibera el poble d'Israel, tal com ho fes Alexandre el Gran. En aquest sentit, recordar que és aleshores quan es crea el Segon Temple de Jerusalem que la història oficial ubica cinc segles abans de Crist. És a dir, Newton, després de repassar la història sencera, acaba ubicant l'origen del Segon Temple de Jerusalem al final de l'edat mitjana, tal com ho afirma la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy.

El relat que narra Newton és el poder de Gengis Khan, sense referir-s'hi explícitament. Per què? Es tracta d'un poder mongol que el 1733 encara no forma part de la història oficial, però després és adoptat en difondre's des d'Àsia. Sens dubte, és una afirmació d'aparença controvertida, però deixa de tenir aquest aspecte si es llegeix amb la visió neocronològica que permet l'obra de Fomenko i Nosovskiy. Aquesta permet comprendre que al segle XVIII s'està construint la història oficial, i que part del seu objectiu és desvincular el text sagrat judeocristià de la pau tàrtara o mongol dels segles XIII al XV oficials.

Newton parla de les arrels jueves de l'Europa cristiana, que són també les arrels tàrtares dels poders judeocristians, i ens ajuda a entreveure que, en realitat, l'Antic Testament ens parla de la invasió tàrtara que construeix un gran poder, i aquest és el poder justicier del Déu Jahvè. Així ho deixa indicat a l'últim capítol de la segona part del llibre, dedicat a l'Apocalipsi de Joan, que posa punt final a la seva obra, la més espectacular de totes.

Reprenent el fil de la història oficial, es tracta d'unes dates que coincideixen, en primer lloc, amb les croades cristianes, i, en segon lloc, amb la pau tàrtara oficial que dona origen a la Ruta de la seda i al comerç global (que és en si mateixa una aliança mundial digna d'una gran aliança amb Déu), amb la qual cosa apunta una altra història, rellevant, que assimila els textos sagrats. Certament, Newton dona aquestes dades mentre sembla que dona forma a la història sencera de la humanitat, de manera que sembla una idea irracional, però aquí s'interpreta d'aquesta manera: es tracta d'una pista que, en lloc de donar validesa a la història oficial, realment ens narra com s'ha reconstruït i s'ha dilatat en el temps.

La dada de l'any 1258 que ens dona Newton, en aquest llibre, és desconcertant, si es desconeix què va passar aquell segle, i en concret aquell any. Ho ubica justament en un any proper al 1260, en el context del relat apocalíptic en què, precisament, apareix el 1260 de forma reiterativa. Aquest número es cita fins a cinc vegades al llibre de l'Apocalipsi, i d'una manera destacada al Capítol 11. Allà se'ns parla de l'ocupació del món per un nou poder, que condueix a una Aliança amb Déu.

Però, què passa realment el 1260 en la història oficial? Té lloc l'ocupació de Constantinoble per part dels Paleòleg. Oficialment, els Paleòleg es deien “Reis de reis”, igual que Gengis Khan, i s'estableixen a Constantinoble l'any oficial de 1260. L'any… de l'Apocalipsi. La bandera de l'Imperi grec sota aquesta nova aliança (oficialment entre Gènova i els Paleòleg) està composada per la creu vermella sobre fons blanc més la creu groga sobre fons vermell, amb les quatre “B” daurades que signifiquen “Basileus Basileon, Basileuon Basileuonton” (en grec), que traduït és “Rei de Reis, que Regna sobre els qui Regnen”. És a dir, són el Gran Khan, i el “rei de reis” que la Bíblia atribueix a Jahvè, al rei de Babilònia i l’anyell de l'Apocalipsi que s'assimila a Crist. Les quatre “B” d'aquest lema llueixen a la bandera de l'imperi, i es poden contemplar a tots els mapes medievals que s'han conservat. Aquesta segona creu, la de les “B”, seria la del poder turco-mongol “ressuscitat”, que esdevindrà “l’ungit”, Crist, mentre que la primera creu seria la del seu exèrcit, que domina el que serà el poder jueu, abans del seu desmantellament. És a dir, és la creu del Temple de Salomó. No són literatura, com tampoc ho és que en desaparèixer aquest poder neixi un altre a Europa que faci d'aquestes “B” imperials el seu collaret: l'Ordre del Toisó d'or, amb el seu anyell degollat, com a l'Apocalipsi.

El nou poder del 1260, de rerefons apocalíptic, s'inicia amb els Paleòleg. És un llinatge que apareix sobtadament. Els Paleòleg sorgeixen del no-res, i a ningú li crida l'atenció que ho facin en plena invasió turco-mongol a nivell mundial i, d'altra banda, amb l'últim Paleòleg el seu llinatge desapareix –en tant poder– de la faç de la Terra. I el que és més curiós, el nom “Paleòleg” significa “Antic”, i aquest significat no li dona la història oficial, llevat que es tracti d'un llinatge singular que es vol esborrar, com el de Gengis Khan. De fet, fins i tot dialoga amb el 1258 que cita i ressalta Newton, en la mesura que aquell any, oficialment, s'engendra el primer emperador hereu al tron ​​de nom Paleòleg. És Andrònic II, l'emperador de Grècia que es proclama co-emperador amb el seu pare als tres anys de vida. I és, resseguint el camí traçat fins aquí, la “bèstia” sobre la qual es construeixen els poders d’Europa, i de Jerusalem, que narra Newton.

Paral·lelament, en aquests anys el poder tàrtar sotmet Egipte. La història oficial els fa Mamelucs. En un exercici de reconstrucció parabòlica de la història, la presa del control d'Egipte del segle XIII oficial també és el poder de l’ira de Déu que la Bíblia trasllada a temps de Moisès, i la història antiga en temps d'Alexandre el Gran. Del nord van venir els invasors d'Egipte de temps dels Hitites, del nord ve Alexandre el Gran i del nord venen els mamelucs, com també d'allí venen els invasors d'Egipte i Babilònia segons els llibres de Daniel i Ezequiel, ubicats en temps del regnat de Nabucodonosor. I aquesta història només és una, la de l’ira de Déu que allibera el poble d'Israel i construeix a la terra del Gran Khan, Canaan, el seu nou temple.

En aquesta línia, aquesta relativament breu història tàrtara i mongol dialoga amb tota la Bíblia i l'Apocalipsi bíblic, quan, després d'una gran devastació (quan apareix el 1260), un nou poder persisteix, després de ser vençut. És a dir, ressuscita, i apareix l'Aliança amb Déu, per néixer després “l'infant” de la “dona” que la bèstia vol devorar, fent una clara referència al Messies (Apocalipsi, Capítols 11 i 12). Sembla que ens narra el naixement, la passió i la resurrecció de Crist, però seguint el relat que li dona Newton, aquest és també el poder de Gengis Khan, ressuscitat en la forma del poder dels seus hereus, que veuen renéixer la seva glòria després de l'ocupació del món conegut. I aquesta és la santa Aliança amb Déu sota la figura d’una església universal, tutelada pel Gran Khan i el Preste Joan. Aquesta afirmació no és gratuïta, també és el poder de Crist, igual que ho és el del Rei David. En aquesta línia, cal recordar que en les obres que es tracta a Gengis Khan s'indica de manera recurrent que se l’anomenava el Rei David dels jueus, i lluïa una creu al seu estendard.

Entès això, resulta plausible entendre que, per això, darrera d'aquest poder s'amaga el del Preste Joan. Per què el Preste Joan? Aquest punt és realment important comprendre'l bé. Segons la “Història secreta de Gengis Khan”, que apareix a Europa després del text de Newton, el kha mongol obté el seu poder en aliança amb el Preste Joan, que és també el seu pare adoptiu, en la seva epopeia per conquerir tota Euro-Àsia. És a dir, no sols acumula el poder del Rei del Nord profètic, i el del Rei David, sinó també el del Preste Joan que, com s'ha indicat, ostenta els mateixos símbols que els que llueix el Papa de Roma. Dues històries paral·leles apunten en aquesta mateixa direcció. Una és que, segons la història oficial, una princesa que és la neboda del Preste Joan casa amb el fill de Gengis Khan que engendrarà dos grans khans (un d'ells el que pren el control de la Xina i inicia el llinatge dels Iuan) i al kha de Pèrsia. Una altra és l'aparició, a Etiòpia, l'any oficial del 1270 (és contemporani al naixement del gran imperi mongol), de la Casa Imperial d'Etiòpia, després de la invasió tàrtara d'Egipte. Un poder que en tota l'edat mitjana s'assimila al Preste Joan d'Etiòpia, guardià de l'Arca de l'Aliança. Els emperadors d'Etiòpia són el Preste Joan i aterren a Etiòpia just quan neix el gran imperi del Gran Khan, parent del Preste Joan i, segons la història oficial, són descendents del Rei David i dels reis Salomó i Saba. És a dir, al voltant del poder mongol s'hi acumulen grans mites bíblics.

Tal com ho descriu Newton i tal com ho interpreta la neocronologia, en aquest cas la línia X-185, Gengis Khan, David i Crist són el mateix personatge en origen, encara que la història els hagi separat. I tots són l'origen d'un gran llinatge fins que el de Crist es converteix en el darrer. David no és un nom propi, en origen, i significa “l'estimat”. Així, el seu poder és l'Alfa i l'Omega, el poder etern simbòlic, de l'inici al final.

És a dir, neix un gran poder associat a un mateix llinatge que domina el món conegut, i està en disposició de deixar escrit com s'ha d'entendre la seva història, i d'imposar, per primer cop, el poder d'un únic Déu.

Aquest és el gran misteri del llibre de l'Apocalipsi, o de la Revelació, i el dels textos sagrats. No és una profecia. És un text encriptat que amaga la història realment ocorreguda, que abraça els relats des de l'antiga Sumèria fins a la Bíblia colonial europea. Aquest poder serà l'origen de totes les grans religions del món, la fusió deliberada del qual és el Crist messiànic, humà i diví, amb atributs místics, del Jesús històric.

A l'Apocalipsi s'escriu en clau profètica el missatge de la victòria final de l'àngel de Jesús, però amaga el seu rostre veritable, el guerrer que perviu a totes les monarquies i grans governants. Uns poders que persisteixen al comandament de les forces armades que els protegeixen a ells i al poder simbòlic del qual viuen i amb el qual conviuen amb els pobles que regenten, políticament i espiritualment, entre els quals hi ha la figura sacrosanta del summe sacerdot, el líder del qual és (o pretén ser), en un determinat instant de la història recent, el Papa de Roma (el Preste Joan mutat).

 

 

La reconstrucció de la història, segons Newton i la Nova Cronologia

Isaac Newton posiciona la història bíblica cinc segles enrere. Aquesta és (diguem) la “Paraula de Newton”, que alhora corrobora la neocronologia descoberta pel Dr. Anatoly Fomenko. Ens parlen del mateix, de manera diferent. Fomenko des de la ciència, a finals del segle XX, i Newton mitjançant un relat en aparença altament especulatiu, que sorprèn en gran mesura per ser, alhora, el científic més reconegut de la història.

Ara, al segle XXI, és possible plantejar una resposta raonada a la sorprenent obra pòstuma d'Isaac Newton. El treball dels matemàtics russos, que pren el relleu d'altres insignes científics des de temps de Newton, demostra que els temples de l'antic Egipte contenen zodíacs amb dades que informen de dates concretes, seguint la posició de les constel·lacions i els planetes, els resultats dels quals indiquen que aquests temples delaten dates molt més recents, des dels segles IX al XVII, podent ser fins i tot més properes en alguns casos. És a dir, l'antic Egipte és mil·lenari però és més recent. Per aquesta raó, hi ha un abans i un després continu entre el declivi egipci i el seu saqueig iniciat per Napoleó. I la feina d'aquesta investigació també demostra que la ciència astrofísica no està en deute amb l'antiga Grècia, mil cinc-cents anys abans de la seva recuperació a la Itàlia renaixentista, sinó que és una altra història contínua, sense aquest salt (que és artificial). Paral·lelament, mitjançant estudis d'historiografia comparada i la ciència estadística, aquesta investigació demostra que tots els grans llinatges, inclosos la llista de Papes, són falsificacions basades en un gran llinatge principal, que és el grec, bizantí i romà, germà del rus turc i cosac, i dels poders cristians de tot Europa. És a dir, seguint la lògica de tots aquests resultats, va tenir lloc una deliberada manipulació de la història per fer-la més poderosa, i així imposar un missatge: “Jesús va existir, i es va fer poderós a Roma, al costat del Papa, perquè la història així ho ha deixat escrit”. I, de passada, se n'esborra el rastre turc i mongol i la relació amb el Preste Joan.

Així, Fomenko i Nosovskiy, juntament amb els seus col·laboradors, aporten les proves científiques i les raons últimes per entendre l'obra pòstuma d'Isaac Newton.

La neocronologia dels matemàtics russos permet desxifrar un passat que ens diu, com Newton, que la història antiga, el text sagrat i l'edat mitjana van ser molt més recents, com ho va ser l'origen del cristianisme. I, a títol complementari, la Cronologia X-185 aprofundeix en els fils que entrellacen els turco-mongols amb els jueus i el Preste Joan, i aquests amb els poders del Papa de Roma. La reconstrucció que s'obté és que, des del segle XV real (XIII oficial), el gran khan espiritual d'Euro-Àsia i el nord d'Àfrica, anomenat Preste Joan, governa espiritualment el món abans que el seu poder es traslladés a Roma i aquest es transformés en un Papa universal, deixant a Etiòpia una Casa Imperial que des del segle XIII oficial (XV reial) custòdia l'Arca de l'Aliança. Aquesta afirmació sembla, si no s’està preparat, una barbaritat. Però, La via cronològica té sentit. Per aquesta raó, al segle XVIII real (no al segle XVI oficial), en temps de Newton, la Companyia de Jesús ocupa els imperis de tot el món i els diu als seus governants:

“Gran llinatge de Gengis Khan, crearem les vostres històries sagrades que us permetran governar sobre els vostres regnes per sempre més, però heu d'honrar el nou Gran Khan espiritual, que des d'ara es dirà Papa de Roma, i a la seva obra mestra: Jesús el Messies, que ha fet del crist Buda, Horus i Jesús una idea perfeccionada de la seva gran saviesa, que és divina”.

Seguint aquest fil, el segle XV reial (XIII oficial) fou el de la Gran Aliança bíblica, que també fou l'apocalíptica. Es va establir després d'una guerra mundial on va morir 1/3 de la humanitat (Apocalipsi, Capítol 10), sent el mateix relat del Diluvi, de l’Ira de Déu sobre Egipte en temps de Moisès i de l'Arca del Rei Salomó. La Bíblia es refereix als fets dels segles XIV i XV reals, i estén la seva obra fins al segle XVII avançat. Després tot queda dilatat en el temps. Cada llibre profètic, quan ens parla d'una gran destrucció que culmina amb un pacte renovat amb Déu, com el Nou Testament, o el Llibre de Daniel, d'Ezequiel, d'Enoc, el citat Diluvi, etcètera, incloses les tauletes de l'antiga Sumèria que descriuen el gran Diluvi, parlen del mateix, d'una cosa que va passar farà poc més de cinc segles. Totes contenen un missatge similar, i una comunió simbòlica de grans històries que són una i principal. Aquesta és la naturalesa de la creació simbòlica de la història, quan qui la va escriure va voler crear també el seu propi poder. El poder “diví” de la paraula escrita.

 

La reconstrucció dels poders de Crist a Europa Occidental

Amb l'ajuda de la Nova Cronologia, es pot plantejar la hipòtesi raonada de que Newton ens lliura la manera de resoldre no només el sentit del llibre de l'Apocalipsi, sinó el de tota la història, que inclou una monumental manipulació de la història dels dos testimonis, o testaments (l'Antic i el Nou), de la història real, la Bíblia. I ens ho diu el 1733, la data en què es publica l'obra de Newton, perquè, tal com conclou la Cronologia X-185, és en aquestes dates quan es reconstrueix, de manera definitiva, la idea de la història basada en un abans i després de Crist, amb una gran Roma convertida al cristianisme que legitima, als ulls de la consciència humana, una divina colonització del món sencer, sota la direcció del Papa de Roma, el Pastor Universal de l'Església.

Roma i Crist s'erigeixen com a gran poder, i amb ells es crea el poder del Papa, el nou gran khan espiritual que assumeix el poder del Preste Joan de les Índies, establert a Etiòpia com a garant de la Santa Aliança del Rei Salomó, sota la autoritat imperial del Gran Khan. Per donar-li forma, es construeix un nou pacte, un Sant Grial, i es crea una història global que trasllada al passat llegendari el poder del Déu jueu, així com l'autoritat del poble jueu, que és expulsat de la idea del Déu cristià. Joan, el Preste, beneeix simbòlicament aquest nou poder, de Crist, sota la figura de Joan l'Evangelista, i deixa el seu testimoniatge, com en Joan, al llibre de l'Apocalipsi.

D'aquesta manera es resol també el misteri del Preste Joan, que en el passat s'assimila a la Casa Imperial d'Etiòpia; que es fa anomenar descendent directa dels reis Salomó i Saba; que vesteix com el Papa de Roma; i que custòdia, juntament amb l'Ordre de Santa Maria de Sió, a Axum, l'Arca de l'Aliança que el mateix Papa Benet XVI reconeix com l'autèntica, com també ho fa amb el Sant Grial de València. Un Preste Joan que, alhora, enllaça oficialment el seu llinatge amb el dels néts de Gengis Khan que dominaran el món conegut, i que després, oficialment, s'enllaçaran amb el llinatge de l'imperi romà de Constantinoble, en unir-se amb el llinatge de els poders imperials de l'Horda d'Or Russa, també descendent directa de Gengis Khan.

Roma, llavors, honora aquest poder, que no és altre que el de Batu Khan, el nét de Gengis Khan que rememora (i amaga) el temple romà del Vaticà. Vaticà significa Batu Khan, i Sant Pere, el primer Papa oficial, la nova pedra del temple de Déu a Roma, protagonitza un nou projecte simbòlic: el catolicisme cristià colonial.

D'altra banda, els matemàtics russos han desxifrat la data que s'amaga al llibre de l'Apocalipsi bíblic, aquesta vegada en desxifrar el zodíac que s'hi descriu, i que descobreix un segle enrere el filòsof francès Ernest Renan (1823-1892). Els dona l'1-10 d'octubre del 1486, 33 anys després de la caiguda de Bizanci (el 1453), a l'inici de la reconstrucció del seu poder a Roma, tal com si ens estigués dient que amb l'Apocalipsi ressuscita Jesús a Roma. Després, es dona la circumstància que, segons la història oficial, el 10 d'octubre del 1486, el rei Joan II de Portugal envia una expedició doble, per terra i per mar, per contactar amb el Preste Joan d'Etiòpia. L'expedició marítima representa la primera circumval·lació del continent africà oficial, batejant així al cap de Bona Esperança, a Sud-àfrica, i l'inici oficial de la colonització europea. I també el 1486, oficialment al mes d'abril, l'almirall Colom informa a les seves majestats els reis d'Aragó i de Castella del seu projecte de la ruta atlàntica fins a les Índies (al monestir jerònim de Guadalupe, a Extremadura). És a dir, el 1486 reneix Roma, als 33 anys de la caiguda de Bizanci, com ho va fer Crist en ressuscitar, i ho fa amb el poder del Preste Joan, que es trasllada a Roma. Aleshores es dissenya el nou temple de Sant Pere del Vaticà, precisament quan a València es consagra el Sant Grial, i des d'allà procedeix el poder del Papa Borja que autoritza els reis d'Aragó, Castella i Portugal a inicial la colonització del món.

És a dir, amb els Borja, units amb els reis d'Aragó, que dominen València, hi ha també un poder anterior, probablement bizantí i tàrtar, que ostenta el poder del Preste Joan. La Cronologia X-185, al llibre La vía cronológica, ho desenvolupa, en la línia de la Nova Cronologia. I apunta als emperadors etíops Constantí i Elena que, just en caure Constantinoble davant els otomans, envien una missiva a Itàlia, i després als reis d'Aragó, a Catalunya, en què se'ls demana col·laboració per aliar-se amb ells, unir els seus llinatges i reconquerir el món en nom del poder de Crist. Són Constantí i Elena, com els equivalents emperadors que mil anys enrere lliuren Roma al poder del Papa i imposen el cristianisme a l'Imperi romà. Una equivalència que la Nova Cronologia converteix en duplicitat, amb les proves de l'astronomia i la matemàtica estadística, i la crítica historiogràfica, que la línia X-185 trasllada al poder del Preste Joan i, alhora, apunta al llinatge de l'últim emperador romà de Constantinoble, de la casa dels Daragas, en alguns llibres coneguts com Daragon, com el poder dels Aragó que passen a ocupar mitja Itàlia i acaben aliant-se amb el Sacre Impero Romanogermànic, després de ser coronats com a Reis de Jerusalem.

Aquesta hipòtesi, reforçada amb totes aquestes dades, i evidències, desafia la història oficial, però té força, molta, perquè explica de manera més coherent, molt més, la lògica de la idea colonial hispana, amb una autoritat inèdita, i l'èxode jueu que, precisament, comença el 1492. Per aquesta raó, la línia X-185 apunta a una identitat jueva de Colom, que hauria estat un rei, un príncep jueu, descendent del rei David, tal com ho confirma el testimoni dels reis jueus de Narbona, els Kalonimus, que apareixen al costat del poder de Roma, oficialment, de la mà de Carlemany. Els Kalonimus desapareixen a Catalunya, on Colom dona la notícia del descobriment d'Amèrica (a Barcelona), amb un projecte finançat pels tresorers jueus conversos del rei d'Aragó, i els Colom, família establerta a Barcelona que es fa rica amb els diners jueus, poden estar darrere d'aquest personatge. Gran casualitat, o no, que en tot cas es veu reforçada com a gran idea quan, darrera dels Colón, que en diversos documents es diuen Colom, hi ha un misteri tal que, oficialment, ningú sap d'on ve el seu poder, que va acabar en res. Doncs bé, sembla que hi ha d'haver una raó poderosa per esborrar-ne el rastre, i aquí es dona forma a una que és més que poderosa, és enormement poderosa. (6)

Però aquesta no és tota la història que cal reconstruir. Com s’ha indicat anteriorment, els segles V-IX són un reflex enviat al passat dels segles XI-XV, que amaguen la història de la invasió tàrtara d'Europa Occidental, com a mecanisme per imposar la seva llegendària cristianització, i fer-la anterior a Gengis Khan.

 

En aquesta línia, cal destacar com Isaac Newton descriu la bèstia europea. Segons ell, la primera de les banyes de la quarta bèstia apocalíptica és el regne dels vàndals i alans a Espanya i Àfrica, d'on (i no és casualitat) procedeixen els poders dels Chatti i els Alans que donaran nom (o això sembla) als catalans. Diu Newton:

Juntament amb els Chatti, aquests alans van donar el nom de Cathalaunia, o Catth-Alania, a la Província que encara es diu així.

La província que persisteix al segle XVIII oficial, anomenada Cathalaunia, no pot ser altra que Catalunya, i aquesta història té a veure amb els Chatti, que s'hi assenten just quan neix la monarquia merovíngia, a qui coronen. I, qui van ser els Chatti? Van ser els anomenats Chatti, o hitites, que la història oficial ha ubicat en temps de Moisès? És a dir, les arrels del poble d’Israel. Pot ser, sempre que es doni validesa a aquesta visió neocronològica de la història. Al cap i a la fi, Catalunya va ser jueva, més del que es reconeix, i el poder jueu era el que vivia al costat del seu comte i rei, i la seva comunitat més protegida, a banda de ser els jutges, els escrivans, els traductors, els astrònoms, els metges, els banquers i els administradors del patrimoni real, fins a temps de Cristòfor Colom. Fins que són obligats a anar-se'n sense les seves pertinences o bé a canviar d'identitat, i prendre com a propis noms i cognoms cristians. És a dir, a mutar, com el poder que va fer del darrer rei jueu el Jesús cristià. Com Sant Cristòfol, que va portar Crist a la seva esquena després de reconèixer-ho com el veritable Messies. Com el poder dels Kalonimus, aquí assimilat a Cristòfor Colom. Sí, tot això apunta al misteri de Maria Magdalena i el ressuscitat Llàtzer provençals, d'una terra, Provença i Catalunya, l'emblema del qual neix conjuntament (és el mateix), des que Provença i els catalans van ser el mateix poder, abans de la incorporació del Regne d'Aragó. El seu comte i rei serà coronat com a Rei de Jerusalem, per a la posteritat, després d'haver-ho estat el Rei Anjou, que, abans de ser coronat Rei de Jerusalem, es fa amb el poder del comtat de Provença, després de treure-ho als catalans. Tots dos, els Anjou i els Aragó, acaben conquerint Nàpols i sotmetent Itàlia, amb la intenció de recuperar l'imperi original. I, tots dos, els Anjou i els Aragó acaben fusionats en un mateix llinatge amb els Borbó hispans, des de l'any oficial del 1714.

Sembla massa difícil de creure, als ulls crèduls. Però aquests mateixos ulls ens han fet veure poders divins, misteris inexplicables i nombrosos miracles que, a mesura que s'observen de manera objectiva, i perden les seves raons de ser, a canvi de raons científiques, ens estan dient que la història amaga múltiples manipulacions. En tot cas, si tot això és cert, la història es posa en dubte en la seva totalitat, i amb això la raó de la idea colonial, el valor dels textos sagrats i el significat de l'autoritat del Papa de Roma, de Crist i del mateix Déu.

Els textos sagrats i el cristianisme són molt més recents del que fa entendre la història oficial. Es tracta d’una història que s’ha adulterat com a resultat de la mutació d’un poder anterior que requeia sobre el Preste Joan, que convivia amb l’autoritat tàrtara, cristiana, jueva i musulmana. Aquesta mutació ha donat com a resultat la idea d'un Crist messiànic coronat a l'Església de Roma, i per això s'ha creat una història a la seva mida.

El poder original tàrtar persisteix a la figura del Papa de Roma, però també a les monarquies cristianes, que són hereves del poder original del llinatge del rei David, que és Gengis Khan. Aquesta història s'ha esborrat, però persisteix a la memòria imperial d'aquest llinatge. Per aquesta raó, el 1955, la monarquia britànica rendeix honors als emperadors d'Etiòpia, anys després que l'Imperi britànic expulsi els italians d'Etiòpia, el 1941, després de la invasió per part de les tropes de Benito Mussolini, el 1935 (veure la Figura 6). Ells segueixen sent, avui dia, l'últim llinatge oficialment reconegut com a descendent dels reis Salomó i Saba, i segueixen custodiant l'Arca de l'Aliança, com abans ho fes el Preste Joan.

 Queen Elisabeth II of the United Kingdom

Figura 6.  1955, Reina Elisabeth II del Regne Unit expressant reverències als emperadors d'Etiòpia, el Ras Tafari Makonnen Emperador Haile Selassie i la seva esposa l'Emperadriu Menen Asfew.
Font de la imatge: Heraldo de Mèxic, 2021 [https://heraldodemexico.com.mx/)]. (7)

Seguint aquest fil, encara que resulti impactant i segons com sembli controvertit, cal notar que, aleshores, no és en absolut irrellevant que l'inici de la Segona Guerra Mundial, quan té lloc l'holocaust jueu (que també va ser gitano, un altre poder original), comenci el 1935 amb la invasió italiana de Etiòpia i el destronament dels emperadors etíops. I tirant una mica més del fil, tampoc no és casualitat que al llarg del segle XIX s'instauri una monarquia britànica a Grècia, i que al llarg del XX es fusionen entre elles i amb la hispana. El llinatge segueix en la lluita per persistir i unificar al màxim el seu poder, mentre d’altres formes de poder aspiren a ocupar el seu lloc.

 

---------------------------------------

1 Vegeu l'article “El punt feble del mètode del Carboni-14: el mapa cronològic oficial”, publicat a la pàgina web chronologia.org, que es completa a l'apartat “El dubte científic que recau sobre els mètodes de datació tradicionals”, del llibre La via cronològica, del 2020. Tots dos treballs es remeten a l'obra extensament documentada de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, concretament a History: Fiction or Science?, publicada entre els anys 2003 i 2007.

2 Nota: les dates dels mapes són consens acadèmics, però no estan datats realment.

3 El llibre EL BECERRO GENERAL està escrit per deixar testimoni d'una història que es pretén esborrar, i es fa abans que s'hagi acordat de quina manera s'ha de comprendre. S'hi dona fe de l'autoritat del Preste Joan i de l'essència oriental dels poders d'Europa Occidental, però s'oculta o no es treballa la naturalesa oriental dels poders cristians, ni les arrels tàrtares o mongoles, que la història oficial acabarà reconeixent una vegada es desvincula, per sempre més, el poder de la Roma italiana de tota aquesta història. Referència bibliogràfica: Hernández de Mendoza, D. (n.d El Becerro general, libro en que se relata el blasón de las armas que trahen muchos reynos y imperios, señoríos … y de la genealogía de los lynages de España y de los escudos de armas que trahen. Sede de recoletos: MSS/18244 V.1. Código de barras: 1001199011. Madrid.

4 Diego Fernández de Mendoza s'associa als senescals de Navarra i a les monarquies navarresa i aragonesa, a través dels comtes de Ribagorça, del llinatge de l'Imperi de Nicea, segons s'argumenta al llibre La vía cronológica.

5 391 = 1063-1453, amb un any que balla i pot apuntar al canvi entre dos calendaris, com oficialment va passar en el passat al conciliar els anys que començaven amb la primavera amb els anys actuals.

6 Treballs complementaris (que amplien el treball publicat a La vía cronológica), publicats a la pàgina web chronologia.org: “Colom, el poder hebreu cristianitzat, segons la Cronologia X-185”; “Kalonimus, Colom, Colón, segons la Cronologia X-185”, i “Els Chatti Alans (catalans), segons Isaac Newton”.

7 Imatge compartida per David Sancha, el 2022.