L'evidència i la negació de la «Nova Cronologia»
La història s'estructura al voltant d'una cronologia proposada al segle XVII, bàsicament pels religiosos Joseph Justus Scaliger (1540-1609) i Dionysius Petavius (1583-1652). És especialment a partir d'aleshores que la història es comença a escriure en la seva globalitat. És a dir, el conjunt de la producció historiogràfica s'ha edificat, en la seva immensa majoria, als darrers quatre segles.
Des d'aleshores, la pràctica totalitat del coneixement acumulat de la història es basa en un constructe històric que resulta altament robust, davant de la consciència col·lectiva i els interessos creats que s'hi han edificat, on la màxima autoritat és el recolzament de les respectives institucions culturals estructurades en cadascun dels estats on s'han escrit les respectives històries oficials. Per aquest motiu, qüestionar-ne la seva validesa és sempre un repte psicològic, i l'aproximació a una nova cronologia és necessàriament un procés que requereix temps per l'anàlisi i la reflexió.
Des del segle XVI fins a l'actualitat diferents autors han qüestionat la cronologia oficial, com el matemàtic, físic, filòsof i teòleg Isaac Newton (1642-1727), però per diferents raons no s'ha alterat. Actualment, al segle XXI, diversos autors en qüestionen l'exactitud, però en general es tracta de correccions puntuals. De tots ells, la «Nova Cronologia» (en endavant NC) dirigida pels matemàtics Anatoly T. Fomenko i els seus col·laboradors és qui en planteja una revisió més àmplia. A partir d'un treball de recerca iniciat a la dècada de 1970 proposa utilitzar el coneixement de l'astronomia i la matemàtica estadística modernes per a l'exploració de l'estructura cronològica que ordena la història global fins al segle XVII.
La NC presenta una cronologia alternativa de la història amb una reconstrucció integral dels fets que s'hi estructuren que, amb la finalitat d'aprofundir en el seu estudi i convidar a la comunitat científica internacional a unir-se al projecte, es presenta com una hipòtesi teoritzada i verificada experimentalment amb mètodes científics.
Els seus resultats són posats en dubte especialment per l'estament historiogràfic, en la mesura que conclou que l'eix central de la cronologia oficial és el resultat d'una manipulació i de nombrosos errors acumulats, però la seva crítica evita l'evidència de les dades obtingudes. Aquest treball d'investigació demostra que els sistemes de datació comuns s'han estructurat al voltant d'una cronologia errònia i que, per tant, la història real és diferent a l'oficial.
Per aquest motiu la NC té la vocació manifesta d'obrir un debat que, per la seva naturalesa, entra en conflicte amb les autoritats historiogràfiques establertes. Degut a això, els seus resultats són l'objecte principal de la resistència de la comunitat oficial, que es nega a acceptar la lògica d'una altra història. On Jesús és un mite edificat sobre la glòria d'un emperador romà condemnat sense misericòrdia al segle XII; on les genealogies de les grans monarquies i emperadors medievals són una recreació artificial per a legitimitar la seva autoritat entre els segles XVI i XVIII; i on la història antiga dels antics Egipte, Pèrsia, Fenícia, Grècia i Roma són un reflex medieval traslladat a temps immemorables per a l'edificació d'un poder acumulat que entrà en conflicte al llarg dels segles XV, XVI i XVII.
La forma com ens ha arribat la cronologia oficial seria conseqüència de la dificultat en establir l'ideal del Messies sota la figura de Crist, on el Krishna i el Buda serien part del mateix reflex, així com de la complexa realitat que aboca als otomans a ocupar Constantinoble l'any 1453, als europeus a proposar-se la colonització del Món i a la Xina completar la seva gran muralla al segle XVI. Altrament, la seva lectura aporta raons sòlides i coherents a la raó de ser de la intensa persecució de la Santa Inquisició als segles XVI-XVII; de l'empresa internacional de la Companyia de Jesús als segles XVI-XVIII; de l'absolutisme monàrquic dels segles XVII i XVIII; de l'interès de Napoleó per Egipte i per l'establiment d'un nou imperi mundial després de l'èxit de la Revolució Francesa; i de molts dels grans interrogants que acompanyen a la història dels segles XIX, XX i XXI.
Per comprendre la seva raó de ser només és possible si abans es comprèn degudament que el constructe històric es basa en un engany mesurat en un instant de la història en què, per diferents raons, es va considerar convenient crear nous ídols.
Per aquesta i altres raons, degudament argumentades i demostrables, la NC no és una porta habitual per a aprofundir en el passat, però és prou interessant com per no mantenir-la tancada. Aporta grans respostes, i a l'hora planteja grans interrogants, als que s'hi arriba com una cadena de lògiques que s'acumulen una darrera l'altra, com una peça del dominó que cau i en fa caure una altra que es troba just al darrere, i així successivament.
Difondre-ho i col·laborar amb el seu estudi és un acte de coherència personal, assumit des del moment en què l'evidència de la NC és superior a la resistència (negació) que fomenta la història oficial.
Andreu Marfull, 2016
